Versos tristos de combat – Pep Castells

Pep Castells (Sant Pere de Torelló, 1953)

Format en escoles religioses, estudiant a batzegades, finalment, ja grandet, es llicencià en Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona, i encara va estudiar una mica més, tres anys, i alguns més d’investigació, per a doctorar-se (mai va llegir, però, la tesi) en Política Social a la Universitat Pompeu Fabra. A Barcelona durant els anys setanta es va fer amic d’anarquistes i sindicalistes a la CNT, on va ocupar càrrecs des del Sindicat de la Construcció. A començaments dels 80 les circumstàncies el van aconsellar viure un altra vegada a Osona. Actualment resideix a L’Esquirol. Literat impenitent, no ha parat mai d’escriure. Els seus primers poemes varen aparèixer a El Clot, amb el pseudònim “ningú”, els primers anys setanta. És a la
“Tercera Antologia” del premi Amadeu Oller (1976). Ha publicat en El Vaixell blanc, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. També forma part dels poetes de Poemas de barricada (Antologia d’anarcoversos). A L’Emboscall ha publicat ‘Tres dones’ (1998). Ha obtingut el Premi de narrativa de Calldetenes en dues ocasions, el 1987, ex aequo, amb Aquesta carta t’arribarà massa
tard, Mari i el 1990 amb Mama, el pijama. Ha publicat textos d’opinió a la premsa local I en diferents capçaleres de l’àmbit llibertari.

€5.00

Añadir a la lista de deseos

Versos tristos de combat

Fa anys una amiga, en presentar la publicació de tres relats meus que va publicar L’Emboscall sota el títol de Tres dones, Dolors Collell va dir de mi: “…això de la raça humana recordo que aquesta és una expressió que mai de la vida havia utilitzat però que d’ençà que conec en Castells me la va encomanar. Quin fàstic l’espècie humana és una de les seves frases preferides. Aquest pensament reflecteix un Pep cínic, descregut i solitari que per molt que el busco entre línies en allò que escriu, no el sé veure enlloc. En canvi hi entrelluco un personatge ingenu i
apassionat”. Probablement aquest recull de versos nascuts de la passió, tristos, sigui un exponent d’aquesta esquizofrènia entre allò que es diu, sense esperança en tants i tants versos, i allò que altres versos proposen: actituds compromeses i arriscades.

El conjunt mostra la reflexió íntima del poeta davant d’un món que, canviant, no li ofereix cap mena d’esperança, cap estímul per a l’eufòria. Eufòria que va alimentar un munt de bones intencions que avui descobrim que s’esfondren en la més angoixosa misèria.

 

Moix Negre, 04, 79 p, 2018

Ressenyes

Encara no hi ha ressenyes.

Sigues el primer a opinar “Versos tristos de combat – Pep Castells”

Productes relacionats