Versos tristos de combat
Fa anys una amiga, en presentar la publicació de tres relats meus que va publicar L’Emboscall sota el títol de Tres dones, Dolors Collell va dir de mi: “…això de la raça humana recordo que aquesta és una expressió que mai de la vida havia utilitzat però que d’ençà que conec en Castells me la va encomanar. Quin fàstic l’espècie humana és una de les seves frases preferides. Aquest pensament reflecteix un Pep cínic, descregut i solitari que per molt que el busco entre línies en allò que escriu, no el sé veure enlloc. En canvi hi entrelluco un personatge ingenu i
apassionat”. Probablement aquest recull de versos nascuts de la passió, tristos, sigui un exponent d’aquesta esquizofrènia entre allò que es diu, sense esperança en tants i tants versos, i allò que altres versos proposen: actituds compromeses i arriscades.
El conjunt mostra la reflexió íntima del poeta davant d’un món que, canviant, no li ofereix cap mena d’esperança, cap estímul per a l’eufòria. Eufòria que va alimentar un munt de bones intencions que avui descobrim que s’esfondren en la més angoixosa misèria.
Moix Negre, 04, 79 p, 2018
Ressenyes
Encara no hi ha ressenyes.